Fabricants  
         

    Em comenta Rosa Cullell que el seu avi es reconeixia com a fabricant. Res d’industrial o empresari. Ell era fabricant i prou. De la mateixa manera, a casa meva érem treballadors. No obrers o empleats: treballadors. En efecte, Catalunya era un país de pagesos -res d’agricultors-, de fabricants i de treballadors. Els camperols, els industrials i el obrers pertanyien a un altre món, no cal dir que foraster.

Les paraules no són gratuïtes. En català no es pot dir “apear el tratamiento”, per exemple. L’expressió “llogar-hi cadires” fa de mal traduir al castellà. Les societats es doten de sistemes lingüístics que satisfan les seves necessitats expressives i es remeten als seus referents i valors. Per això els idiomes no són intercanviables i per això costa tant de traduir bé.

Els canvis socials, també per això, provoquen mutacions en les llengües. El terme fabricant ha caigut en desús perquè els fabricants han desaparegut. Els fabricants eren menestrals laboriosos que havien engrandit el seu obrador. Sovint, vivien a la fàbrica mateix. Eren els primers a arribar-hi i els darreres a marxar-ne. Aixecaven la cadena de valor posant-hi el coll. Eren exigents, però rarament injustos. Els seus fills, nascuts benestants, ja s’ho miraven d’una altra manera. És allò de l’avi que guanya, el fill que gasta i el nét que s’arruïna.

Els treballadors també han desaparegut. Ara són obrers desdibuixats en una indústria multinacional, operaris en un taller mitjà o empleats de serveis. Tot ha canviat. Jo he tingut una besàvia sastressa (del Liceu, en concret), una àvia teixidora (de xarxa) i una mare administrativa (en una filatura). Classe treballadora catalana de la d’abans: tothom al tèxtil i res de feminisme, simple proletariat industrial urbà. Érem així: fabricants i treballadors, fins i tot les dones.

EMPRESARIS

La part positiva de tot plegat era la identificació amb la feina ben feta; la negativa, l’escassa disposició per a l’escenografia empresarial moderna. La majoria de les nostres fàbriques eren tallers grans, amb més estructura tècnica que empresarial. Moltes han crescut malament. O no han estat prou grans per a competir en el mercat global, o no han sabut navegar com a barca grossa i s’han deixat comprat per embarcacions més grans encara. Ja no hi ha fabricants i, si badem, acabarem sense empresaris industrials.

Ens ha costat entrar a fons en la R+D+i. Els fabricants seriaven productes d’arrel artesanal o aconseguien representacions. Ser representant d’una gran indústria europea assaciava les ambicions de la majoria dels nostres fabricants. Que algú de fora ens pogués demanar de fabricar o representar els nostres productes sonava a fantasia. Quan ens va passar amb productes tan bàsics com el xupa-xups o el cola-cao ens vam quedar de pedra.

Hem tingut, i tenim, una classe industrial esforçada, treballadora i tímida. És a dir, seriosa, conservadora i oberta. Els actuals hereus industrials dels fabricants són de dretes sense ser reaccionaris. Per això resulten més progressistes que una certa esquerra espanyola que descendeix de camperols preindustrial o de l’empresa pública coberta d’espatlles. Un cop més, les mateixes paraules signifiquen coses diferents segons les llengües. Construir la sostenibilitat i el nou mercat laboral subsegüent demana tenir-ho clar.
 		  

 

    
 		  
         
     
 		  
         
      Versió imprimible  
           
    ERF · GESTIÓ I COMUNICACIÓ AMBIENTAL, S.L.
BALMES 18, 1er 1a · 08007 Barcelona · TEL.: (34) 93 301 23 29 · FAX: (34) 93 301 23 21 · e-mail: erf@erf.cat