Vés al contingut

Alimentació. Cicle “Experiències d’economia circular" (2017-2018)

El cicle "Créixer sense consumir: Experiències d'economia circular" ha tractat les temàtiques d'Edificació, Alimentació i Mobilitat.

En l'àmbit de l'Alimentació s’han fet 4 tallers sobre temàtiques diverses i complementàries d’economia circular, en què s’han contrastat visions i experiències professionals amb la mirada que tots tenim com a consumidors. En elles s’ha abordat el debat des de 2 perspectives:

 1. Model agroalimentari, producció, mercat, oferta, marc legal.

 2. Pràctiques, hàbits i capacitat d’incidència dels consumidors.

Les reflexions que n’han sorgit abasten un gran volum de temes i qüestions, i n’han sorgit també algunes propostes.

Sobre el paper dels productors

  • Hem conegut empreses responsables que fan innovació en producte, reutilització, ecodisseny de packaging, entre d’altres. La decisió de fer-ho avui dia no respon encara a una gran demanda dels consumidors sinó a la sensibilitat de la direcció/propietat, que ho fa per un compromís ètic personal. Però això les obliga a internalitzar determinats costos que fa que pateixin un desavantatge competitiu, com a mínim a curt termini.
  • Els estudis de mercat que tenen els productors no detecten encara els productes agroalimentaris ecològics com un desencadenant de compra per part dels consumidors catalans. Per aquest motiu se centren alhora en proporcionar un producte d’alta qualitat i de bon sabor, en particular en les fruites i les verdures.
  • La legislació europea és cada cop més restrictiva i obliga als productors a adaptar-se, però a les empreses petites els resulta complicat. Tot i això, pot ser una oportunitat per millorar i posicionar-se en el mercat.  
  • A Catalunya hi ha moltes unitats productives molt petites i sense recanvi generacional, cosa que no deixa de ser un problema. Les cooperatives agrícoles, que han estat un model propi molt interessant, s'haurien de modernitzar per afrontar els reptes dels nous consumidors: modernitzar la seva estructura, els seus serveis i, sobretot, la seva visió empresarial.

Sobre el paper del consumidor

  • Comprar és el primer acte polític dels ciutadans. Un ciutadà conscienciat pot fer molt -i de fet ja ho està fent- per afavorir un determinat tipus de producte i per reduir envasos i malbaratament. Tanmateix, l’estratègia del consumidor low-cost, impulsada aquests últims anys, va en contra d’aquesta tendència i acaba repercutint finalment sobre el productor, que és el que té el marge més petit. 
  • L’agricultura de proximitat o km0, de temporada, la filosofia Slow, els horts urbans, la dieta poc carnívora, noves certificacions i segells de sostenibilitat, productes ecològics 100%, compra a granel, compra justes, amb menys embalatges, sistemes de retorn d’envasos, envasos compostables, iniciatives com el banc dels aliments, la nevera solidària, Remenja’mmm o formes autoorganitzades com les cooperatives de consum, són algunes de les peces que amplien les opcions a l’hora de consumir i d’aconseguir que els consumidors esdevinguin agents del canvi.

Sobre educació i cultura alimentària

  • Alguns prejudicis i costums instaurats els últims 20-30 anys entre els consumidors (fruita brillant i uniforme tot l’any, packaging en petites quantitats, etc.) dificulten la implantació d’un model agroalimentari circular.
  • L’educació de l’alimentació, la cultura gastronòmica o el receptari propi haurien de ser contingut curricular a les escoles. És necessària una nova cultura de l’alimentació fomentada en nous valors. Les primeres edats i l’etapa juvenil són vitals per a tenir consumidors adults conscients i responsables.
  • El consum a Occident d’alguns aliments saludables importats que es posen de moda (p.ex. la quinoa, l’alvocat, etc.) pot acabar perjudicant la població local per la pujada de preus que comporta.
  • Un producte ecològic deixa de ser-ho segons el lloc de procedència o el packaging per la petjada ambiental i de CO2 associada.

Sobre el paper de l’administració

  • La UE s’ha dotat d’una estratègia d’economia circular (2015) i el Consell Econòmic i Social Europeu ha plantejat el desenvolupament d’una política alimentària integral per al 2030, que entre d’altres, emmarca la producció ecològica com un nou estàndard.
  • La política de subvencions no acaba de funcionar: no és prou àgil ni compensa els costos globals dels productors. En canvi, alguns d’aquests reclamen, polítiques d’incentius mitjançant la bonificació de les bones pràctiques, p.ex. mitjançant incentius fiscals, ja que les pràctiques empresarials sostenibles suposaran a la curta i a la llarga un estalvi per a l’Administració.
  • Es produeix sovint una col·lisió entre la legislació de seguretat alimentària i les iniciatives d'economia circular. També entre la legislació sanitària i el malbaratament. Les normatives estrictes de seguretat alimentària i sanitària s’haurien d’actualitzar i flexibilitzar (en la seva justa mesura) per afavorir l’economia circular.

Sobre certificacions i etiquetes

  • L’Administració no ha sabut explicar els elements essencials d’una etiqueta alimentària. P.ex., la data de consum preferent és preconcebuda com a data de caducitat per la majoria de població, cosa que afavoreix el malbaratament alimentari.
  • Les certificacions de producte ecològic són molt poc àgils, molt costoses en temps i diners per a les empreses; tenen un cost d’oportunitat important per als petits productors i per a les petites empreses.
  • El conjunt de l’etiquetatge acostuma a ser molt complert però poc intel·ligible i confús per al consumidor mitjà. Els segells són excessius i confusos: molts productes tenen dos segells ambientals o més, però cap d’ells prou conegut pel gran consumidor.
  • Tanmateix, les certificacions ecològiques i ambientals són necessàries perquè garanteixen la diferenciació dels productes entre els comercialitzadors i el públic conscienciat.
  • Alternativa possible: la certificació hauria de ser la norma, obligatòria, per a tot tipus de producte, diferenciant els millors dels que no són tan bons, com passa p.ex. amb les etiquetes energètiques dels electrodomèstics o dels habitatges. Això igualaria els costos per a tot tipus de productors, podria fer baixar els imports i facilitaria la comparativa entre els consumidors.
  • Una altra opció, impulsada per associacions de consumidors de països centreeuropeus, és la Clean label, una etiqueta d’aliments amigable que vol aconseguir una declaració clara, neta, que eviti termes i codis incomprensibles als usuaris. Algunes cadenes alimentàries s’hi han sumat mitjançant llistes de components alimentaris “no clars”, que impedeixen la seva classificació com a Clean label.

Sobre malbaratament alimentari

  • S’estan produint avenços de reducció del malbaratament a gran escala. P.ex., Mercabarna va donar 1.450 Tn d’aliments al Banc dels Aliments l’any 2017, una dimensió considerable. Tanmateix, el repte és ingent, sobretot a petita escala, ja que la tendència contínua en la reducció del nombre de persones en un habitatge afavoreix que el menjar es faci malbé abans de temps.
  • Una estratègia de reducció del malbaratament (i, per tant, d’economia circular) d’alguns comercialitzadors passa per la presència de cuines a les botigues i/o obradors centralitzats: els permet aprofitar productes de calibre petit o amb mal aspecte que el públic ja no compraria.
  • A més del malbaratament de fruita i verdura (més visibles), n’hi ha de molts altres aliments, per exemple, al mar. Moltes espècies comestibles, un cop pescades, no arriben a les llotges, pel seu poc interès comercial. El peix que no es ven, es llença o, per un preu irrisori es fa servir per fer pinso d’animals, encara que tampoc és saludable per als animals.
  • A França s’ha aplicat una legislació força estricta contra el malbaratament (p.e.: prohibint la coberteria d’un sol ús).

Sobre envasos i residus

  • En alguns països s’han prohibit determinats materials en els envasos alimentaris, com l’alumini a Dinamarca.
  • La imposició d’un preu a les bosses de plàstic ha representat un avanç, però es podria anar més enllà i establir la supressió total de bosses de plàstic, com ja s’ha fet a països com el Marroc. Potenciar el retorn dels envasos al propi comerç, a la botiga, com es fa en altres països europeus, permetria reduir els residus de forma considerable.
  • S’estan produint avenços dins del propi sector no imposats per l’administració, com la iniciativa de l’Associació d’Empresaris Majoristes de Fruites i Hortalisses de Mercabarna de consensuar entre ells l’ús d’un sol tipus de capsa de plàstic de fruites i verdures que pugui ser àmpliament reutilitzable per part de tot tipus de productor i de comercialitzador.

Reflexió final

  • En un escenari de canvi climàtic, sequera latent i reptes d’accés a l’aigua, però també un escenari de recerca, innovació, treball en xarxa, cooperació i consciència i implicació ciutadana, cal que ens plantegem si “Innovar és tornar a fer el què ja fèiem bé fa anys”.