Vés al contingut

Gestió del territori i serveis ambientals dels ecosistemes: un repte pendent

Amb l’arribada de la tardor, els mitjans de comunicació fan balanç dels incendis forestals de l’estiu i comenten l’inici de la temporada de bolets. Els debats a l’entorn de la necessitat de gestió dels boscos i sobre la regulació de la recol·lecció micològica es reprodueixen any rere any, però la impressió és que els progressos reals en l’abordatge d’aquests temes són força discrets, atesa la recurrència mediàtica de titulars reiterats.

En un país on més del 60% de la seva superfície està formada per boscos, bosquines i prats no sembla que aquestes hagin de ser, precisament, qüestions menors. Més encara quan la imbricació d’aquests sòls forestals amb les àrees agrícoles (un 26% del territori) genera una matriu agroforestal de notable entitat i diversitat. De fet, els espais pròpiament urbanitzats (o urbanitzables) i ocupats per grans infraestructures amb prou feines arriben a representar el 10% dels usos del sòl a Catalunya, tot i que concentren el gruix de la població i de l’activitat econòmica.

Vol dir això que el 90% del territori, malgrat el seu abast fisiogràfic, és poc rellevant a la pràctica? Des d’una perspectiva economicista i “urbanocèntrica” podria semblar-ho, certament. Amb dades del 2014, el sector agropecuari i forestal contribueix escassament amb l'1% al PIB català i representa a l'entorn de l’1,5% de la població ocupada. Tot i que caldria afegir-hi l’impacte socioeconòmic de la indústria agroalimentària i del sector terciari vinculats, es tracta de xifres modestes i amb una tendència a la davallada: fa 15 anys el sector primari representava l’1,7% del PIB i el 2,6% de l’ocupació.

Amb tot, des del punt de vista ecològic, en aquesta matriu agroforestal s’hi esdevenen una munió de fenòmens vinculats als cicles vitals bàsics dels éssers vius i als processos fisicoquímics de la biosfera. Fenòmens que abasten des de l’escala cel·lular fins a l’ecosistèmica i que permeten la pervivència dels individus i les espècies, inclosa la humana. Fluxos de matèria i energia que sustenten serveis dels quals ens beneficiem de múltiples maneres, si bé en molts casos de forma indirecta i inconscient. Estem parlant, per exemple, dels conreus que produeixen part dels aliments que consumim (o exportem), dels sòls que faciliten la infiltració de l’aigua de pluja als aqüífers, de les arrels de la vegetació que prevenen l’erosió o dels boscos que capten diòxid de carboni i contaminants atmosfèrics. També cal assenyalar els importants valors patrimonials naturalístics, paisatgístics i culturals que aglutina aquesta matriu, amb un ús social creixent tant en termes qualitatius com quantitatius.

La pèrdua o degradació de l’espai agroforestal, per tant, és una qüestió d’enormes implicacions socials i econòmiques  que depassa, amb escreix, la discreta rellevància que els hi atorguen estadístiques demogràfiques o indicadors macroeconòmics conjunturals relatius al sector primari. Els serveis i funcions que realitzen “per defecte” boscos i camps, de tan inveterats i quotidians com són, romanen desdibuixats darrere el vidre translúcid de la secció d’hortalisses fresques del supermercat, rere el polietilè de la garrafa d’aigua o, fins i tot, mimetitzats en el paisatge idealitzat del nostre lleure de cap de setmana. Aquest desacoblament, conceptual i espacial és a l’origen de moltes disfuncions socioambientals, incloses les relatives al model de gestió del territori.

És necessària, doncs, la caracterització i quantificació sistemàtica i rigorosa dels serveis i funcions fornits per la matriu agroforestal i per les persones que en viuen i la gestionen. Cal evidenciar els actius d’aquest capital natural i social i per aquest motiu pot ser convenient, a més, intentar traduir alguns d’aquests serveis a un valor monetari –la qual cosa no vol dir, necessàriament, a un preu de mercat–. Només d’aquesta manera els espais agrícoles i forestals podran ser posats en valor de manera integrada, considerant les externalitats positives que generen. I, probablement, només així els actors que se n’ocupen –propietaris privats, administracions i entitats de custòdia, entre d’altres– comptaran amb els recursos necessaris per garantir-ne una gestió proactiva i sostenible a mitjà i llarg termini.

Justament amb aquestes inquietuds la Fundació del Món Rural va encarregar a ERF un informe sobre El valor ocult de l’activitat agropecuària a Catalunya, el qual es va presentar públicament el març de 2011. Amb motiu d’aquella presentació, vaig escriure un article per la revista Sostenible que a dia d’avui manté la seva vigència. I aquest fet resulta preocupant, atenent als gairebé cinc anys transcorreguts. Em permeto d’insistir doncs: cal avançar en la implantació d’un model consensuat de gestió del sòl no urbanitzable que reconegui, valoritzi i contrapresti de manera adequada els serveis i funcions de l’espai agroforestal. És una qüestió indefugible, una inversió de present i futur, que va molt més enllà del mer establiment d’ajuts, subsidis o taxes puntuals.

*Article publicat  la revista .Ambiental del Col·legi Oficial d'Ambientolegs de Catalunya el 21/09/2015